A LES AUTORITATS PERTINENTS I A QUI VULGUI LLEGIR-LA
LA PRIMERA VERSIÓ DATA DE 2011
Continuo donant explicacions, per tal que es comprengui l'arrel del problema.
Una vegada més, demano comprensió, protecció, ajuda...
Demano que es compleixi la Llei del Patrimoni Cultural de Catalunya.
QUE CITO MÉS AVALL
Sempre obert al diàleg i a la col·laboració, continuo proposant solucions i projectes.
XARXA DE BLOGS > PROJECTE TERRAÍNDIA
No perdo l'esperança de ser degudament atès.
Cosa que no exclou, executar les accions necessàries a fi de fer-me escoltar.
**
CARTA ÚTIL PER A QUI VULGUI CONÈIXER ELS FETS EN DETALL
Revisada i actualitzada a maig de 2023.
QUEDA RESUMIDA A LA PESTANYA INICI I A XARXA DE BLOGS
Quedarà ampliada si publico tota la documentació.
*
A XARXA DE BLOGS, HI HA L'ENTRADA A UN NOU PROJECTE
TERRAÍNDIA PER LA PAU
***
AQUESTA HISTÒRIA PODRIA SER L'ARGUMENT D'UNA PEL·LÍCULA
A veure si algú s'hi anima.
Molt comprimit, aquí queda l'argument que, si vida em queda potser desplegaré.
A fi que la veritat completa surti a la llum.
*
Dels fets ocorreguts a Rocaviva i a Climent Olm, entre 1986 i 2013...
Vaig néixer l’any 1950, a Músser, un petit poble de la Cerdanya. Sóc el gran de quatre germans. Als onze anys estava en un internat a la Seu d'Urgell, als quinze tot sol a Barcelona. Més tard vaig habitar altres llocs, que em van obrir cor i ment a moltes coses: drets humans, ecologia, art, filosofia, mística... a variats treballs i experiències.
RETORN AL POBLE
Als vint-i-un anys, volent tornar a la vida rural, no pagesa sinó artista-activista-contemplativa, vaig demanar permís als pares per fer-me una petita casa en un terreny de la seva propietat. No me'l concediren... Quina bogeria! Vaig viure a altres llocs, fins als trenta-sis, quan finalment els pares, potser veient-me més madur, ho van autoritzar.
TIRANIA FAMILIAR I MALTRACTAMENT
Sí, a poc a poc em vaig anar adonant, que el Ton, germà segon, controlava a tota la família. Tots l’obeïen perquè: “quan s’enfada fa por” En resistir-me a obeir va començar el maltractament... primer suau i amb alts i baixos, però anava creixent. Els pares em demanaven paciència, no contrariar-lo. Estava clar que, d’oposar-me obertament, tot podia explotar. Una vegada, sense motiu ni avís, ja m'havia agredit físicament... Jo sempre positiu, conciliador i fent mèrits, volent creure que allò es podia solucionar.
LA LLEI DEL SILENCI
Per poder continuar treballant al servei dels meus ideals i per por d'una nova agressió, vaig acatar algunes exigències, però en lloc d'apaivagar-lo, això va augmentar la seva prepotència. Els pares, ja vells, també li servien d’escut: per evitar disgustar-los no es podia parlar... i així es va anar instaurant la llei del silenci. Suportar maltractament sense poder defensar-se ni fugir, genera estrès continuat, que em va anar deteriorant la salut: ansietat, problemes digestius, insomni... Coses que mai havia patit a la vida. Segurament, la meva actitud no bel·ligerant, alimentava el seu menyspreu.
A POC A POC, VAIG ANAR DESCOBRINT QUE M'ODIAVA
Segurament a causa d'enveja i gelosia... jo havia portat i portava una vida que ell potser hauria volgut i no gosat. Tampoc devia agradar-li la meva capacitat constructora, el seu era criticar, devaluar... Sobretot fer por i manar. Això li funcionava: tota la família estava sotmesa. Habituats estaven a acatar els seus mandats: "Qui crida més mana".
*
ABSENT JO DES DE LA INFÀNCIA
ignorava que havia construït la casa i treballat roques entre dues finques adjacents, les dues propietat del pare. El Ton, envejava i cobejava la meva casa i el pressionava fort, volia que la casa pairal i totes les finques, Rocaviva inclosa, quedessin seves. Estava convençut d’haver-ho aconseguit. Però, mort el pare (2008), en obrir el testament...
sorpresa!
Van descobrir que, post mortem, s’havia rebel·lat i em deixava, com era el mínim, la meva casa i la finca sobre la qual aquesta parcialment s’assenta. Però el Ton ho volia tot, de fet tot va ser seu, excepte el meu petit i poc valuós tros. Però ell ho volia tot sencer, i sobretot dominar, manar, humiliar-me, controlar-me. Em va assetjar perquè renunciés a l’herència! Em va dir que, si renunciava, a la meva casa ja m’hi deixaria viure!
I va començar l'extorsió. Convençut que denunciar-lo seria un gran daltabaix per la mare, ingènuament a fi d'evitar-ho, li vaig pagar un 20% del que aportessin els visitants. Per deixar passar per camins que jo havia obert i veure roques que jo havia treballat! El segon any m'exigia una xifra impossible de pagar. En negar-m'hi el maltractament es va accentuar molt. "Fot el camp per on has vingut". Això és el què realment volia. "Ja no havies d'haver tornat", "Ets un turista fastigós". Tot s'hi valia, per forçar-me a marxar.
L'ASSETJAMENT ES MULTIPLICA
Em deia i repetia, que tallaria els arbres, trencaria les roques esculpides... Que la meva casa era il·legal que ho denunciaria i l'hauria d’enderrocar. Que jo i la meva obra li feien fàstic, etc. Primer per controlar-me i després per expulsar-me, va utilitzar en abundància menyspreu, acusacions, insults, amenaces, sabotatge, extorsió... en proporció creixent. Em volia obedient, pagant i callant. Fa pena explicar-ho, però així va ser.
A LA PESTANYA VANDALISMES N'HI HA PROVES FOTOS, TESTIMONIS I ÀUDIOS
Els estralls que va fer a l'obra, cap d'ells s'ha restaurat, queden com a testimoni.
*
EL TON TENIA DEIXEBLES: DOS NENS D'ENTRE VUIT I ONZE ANYS
Primer apareixia només quan jo estava sol, però aviat es va atrevir també davant altres persones: hi ha disset testimonis acreditats d’episodis violents. Els dos darrers anys, sovint es feia acompanyar per dos nebots, als quals alliçonava i que el secundaven. Això era particularment pertorbador. Danyat jo mateix i conscient del dany que els nens rebien. A poc a poc, el meu somni, la vida creativa, contemplativa, solitària, però solidària que jo buscava, es va anar convertint en una mena d'infern absurd. Del qual no es podia parlar: "Quin disgust donaries a la mare" La usava d'escut per a controlar-me.
Tota la família, jo menys però també, estàvem afectats per la síndrome d'Estocolm.
QUAN EM QUEIXAVA DE LA SITUACIÓ SE M'ACUSAVA DE FER VICTIMISME
*
LA PRIMERA EXPULSIÓ
Amb ell, jo sempre pacífic i provant de raonar.
Però intentar explicar els meus ideals i motivacions només suscitava burles. Volent a totes continuar el que era l’obra de la meva vida, jo anava aguantant... Finalment, havent sense resultat buscat mediació i veient que d’enlloc arribava cap suport, esgotat i malalt, després d'un nou episodi violent amb testimonis, vint-i-set anys després de la meva arribada, vaig abandonar precipitadament Rocaviva, l’obra i la casa. Quasi totes les meves coses van quedar dintre i també dibuixos, pintures i totes les escultures en argila cuita... Que de poc es perden, quan va o van trinxar la porta. Ton + nens, solien anar junts.
ACTUALMENT (Des de de 2022), L'OBRA PETITA ESTÀ MIG SEGRESTADA
Gràcies al Sr. Albert Batalla, batlle de la Seu l'obra es va poder recuperar.
En una expedició a casa meva organitzada per ell... Va acabar dipositada en un magatzem, propietat d'una cosina. Va canviar el pany i no em va voler donar còpia de la nova clau. Se suposa, que quan hi vagi m'obrirà la porta. De fet, ara per ara, centenars de peces, tota l'obra petita que em queda, està sota control d'algú molt influenciat pel Ton.
*
DENUNCIAR ELS FETS: UNA GRAN DECEPCIÓ
l'endemà vaig posar una denúncia.
Convençut estava que hi hauria una acció immediata. Que els mossos anirien a prendre declaració als testimonis, hostatjats al Balneari de St. Vicenç, a uns deu Km. Per lògica havien d'anar-hi ells, però em van dir que hi anés jo. (!!!), Hi vaig anar i obtenir el testimoniatge escrit, que de res va servir. Vaig comprendre que la policia no em defensaria. Decebut, traumatitzat, aixafat... a casa meva ni al lloc ja no hi vaig gosar tornar, doncs, havent denunciat, corria perill de mals majors, que avisat estava.
El Ton i la família que, com deia, sempre el justificaven i m'acusaven de fer victimisme quan jo em queixava i demanava ajuda, van considerar que no l'havia d'haver denunciat. Jo havia d'acatar, pagar i callar. Se'm va acusar de traïdor, el pitjor crim.
Així és com la víctima esdevé culpable. Tornar a casa era impensable.
UNA GRAN INDEFENSIÓ
De viure en casa pròpia davant del Cadí, vaig passar a pagar lloguer per un pis fosc, propietat de la citada cosina (que més tard, pressions familiars, me'n va fer marxar), i de tenir un hort productiu, a haver de comprar tots els queviures. Estava amb dos pinçaments cervicals, seriosos problemes digestius i deprimit. Prenia tres anestèsics diaris en l’intent d'apaivagar el dolor constant i pastilles per a dormir. Pesava 35 kg! Esgotat, desvalgut, l'obra aturada, la salut perduda, l'economia a mínims... Seria molt llarg explicar les conseqüències de tot plegat: molt sofriment, físic i moral, molta frustració, tristesa i ràbia. Mantenia però, l’esperança què es faria justícia, que podria recuperar-me, tornar a casa i continuar la feina... i així anaven passant els dies... i els mesos...
Foto del 2014, feta davant d'un mirall.
S'HA DE TENIR MENTALITAT NAZI PER MALTRACTAR A QUALSSEVOL
PERÒ MÉS ENCARA PER MALTRACTAR A QUI ES TROBA EN AQUEST ESTAT
DOS ANYS DESPRÉS
Malgrat haver-hi presents quatre testimonis, que no van ser citats a declarar, testimonis escrits i àudios, l'agressor va ser considerat culpable, d'una sola amenaça!... i castigat a pagar 36,00 € de multa... i una ordre d'allunyament. Quan era jo qui havia estat "allunyat"! Tot lo altre es va ignorar! Indefensió total. Ruïna psico-física... enfonsament.
LA IMPUNITAT VA ESTIMULAR AL CABRER
De fet, li van donar carta blanca. Veient que practicar la barbàrie li sortia tan barat, ja complert l'objectiu d'expulsar-me, va continuar atacant l'obra! Enviades per visitants, fotos de nous vandalismes m'arribaven. És colpidor anar veient com se'n van per terra roques, que amb tant de treball i risc, en solitari vas aixecar i treballar!, i veure com passa el temps i les autoritats, ni judicials ni culturals, no aturen la destrossa.Les culturals, van enviar dos mediadors per intentar fer raonar al Ton.
Van constatar que era impossible. No atén raonaments, està molt segur de si mateix i acostumat de sempre a fer el que vol. Se'm va dir que havien denunciat vandalismes a un Bé cultural. En tot cas la denúncia no va tenir conseqüències. Era d'esperar que enviessin algú per investigar, inventariar i valorar els danys, prevenir-ne de nous... No devia ser així. Res va canviar. Mentrestant jo, tancat al pis, intentava sobreviure.
Tal cúmul de despropòsits sembla exagerat, però és ben real.
I que els Consells Comarcals de la Cerdanya i de l'Alt Urgell, no l'estaven complint.
Diu a l'article primer:
"La protecció, la conservació, l'acreixement, la investigació i la difusió del coneixement del Patrimoni Cultural, és una de les obligacions fonamentals que tenen els poders públics"
Els hi vaig fer saber repetidament... però cap acció, ni cap explicació.
PERPLEXITAT
Amb tot això, jo, que confiava totalment en les institucions, els mossos i la justícia, em vaig quedar perplex. Estava convençut que actuarien. Justament per això, volent evitar un disgust als pares, no havia denunciat abans. No podia ni puc concebre, que es permeti tal injustícia. La decepció va ser enorme... el sentiment d'indefensió immens... i no sabia encara el què havia de venir. Em pensava que més avall ja no podia caure... però...
AMB IMPUNITAT TOTAL EL TON DEVIA SENTIR-SE IMMUNE
Va trinxar la porta de la meva casa, i se'n va endur coses.
L'estiu de 2016, va aparèixer arrencada la porta de la meva casa a Rocaviva, per tal d'atemorir a un xicot que es disposava a cuidar el lloc. El qual la va reparar... i se la va trobar després esmicolada. En veure les fotos, vaig pensar: ara sí que reaccionaran les autoritats. Però no. Vam denunciar els fets, sense cap resultat: més indefensió. De tot plegat, totes les autoritats en tenen fotos i explicacions... (les pots veure i llegir a les pestanyes Inici i Vandalismes). Les proves de la destrossa sobre l'obra a la vista, la porta feta a trossos, la casa abandonada, jo exiliat i ningú em defensava.
VIURE TOT AIXÒ VA SER MOLT DIFÍCIL I TRAUMÀTIC
-.png)
QUATRE ANYS DESPRÉS
En quatre anys no vaig tornar a Rocaviva.
Fins a la primavera de 2017 quan, acompanyat per uns amics, ho vam intentar.
La intenció era quedar-nos i reobrir el lloc.
Però després de diverses topades amb el Ton, amenaces i sabotatges, els amics van decidir marxar... i jo amb ells. Abans d'anar-hi havia demanat protecció al Jutjat, mossos i altres... de res va servir. Al contrari, els mossos, a denúncia del Ton, ens van fer retirar una tenda que havíem plantat, segons ells massa prop del bosc. Tot verd en ple maig.
Dues vegades més, durant l'estiu, acompanyat, ho vaig reintentar...
...i també va tocar fugir. La darrera, després de tres apedregades nocturnes sobre la casa, deteriorada, bruta, habitada per ratolins, sense porta... i després d'haver estat, per segona vegada, físicament agredit. Sort de l’amic forçut, que va arribar a temps de treure'm el Ton de sobre. Vam marxar aquella mateixa nit, per por de venjança, en nosaltres o en el cotxe que teníem aparcat al poble.
L'endemà, conjuntament vam posar una altra denúncia.
Cap reacció, la policia no va actuar, l'agent de torn va comentar: "Cada dia se'n rebenten moltes de portes". L'acumulació d'indicis, denuncies i un judici no era suficient? El testimoni no servia? Me'n vaig sortir masegat, però hauria pogut passar cosa molt pitjor, de poc va anar. Vaig veure clar que m’hi estava jugant la vida, que la policia no em defensaria i les autoritats culturals tampoc... Ho faria finalment la Justícia?
VA HAVER-HI UN ALTRA JUICIO DE FALTAS
Durada uns tres minuts. Trobant-me jo malalt i deprimit, havia presentat un certificat mèdic acreditant-ho, per tal d'evitar l’estrès que em suposava anar-hi. Això no va ser acceptat i, al contrari, se'm va amenaçar amb una multa si no em presentava. Hi vaig anar i, malgrat els antecedents, les denúncies i testimonis, malgrat continuar la casa sense porta i les destrosses a la vista, malgrat ser altres gestes del cabrer conegudes a la comarca, res es devia investigar: Inocente, cap penalització.
Em va mirar burleta i va marxar exultant... jo cap al pis, atemorit...
Vigilant que no em seguís.
TOT AIXÒ SEMBLA IMPOSSIBLE, PERÒ ESTÀ DOCUMENTAT
*
INDEFENSIÓ PERSISTENT
És molt dur ser maltractat durant anys, i tant o més encara, ser ignorat per qui tenies la certesa que et defensaria. Certesa que (ho repeteixo), durant anys em va impedir denunciar, per evitar el disgust que suposaria als pares una intervenció policial i judicial. Vaig caure fons. La decepció envers les institucions va ser i continua sent immensa. Caure i alçar-me, això he estat fent durant anys i continuo.
Vista la crua realitat, vist que sobre el paper tinc un munt de drets, però a la pràctica cap.
Em queda clar que a Rocaviva no hi puc tornar.
O jo he fet algun sacrilegi imperdonable i em mereixo el pitjor?
O el pastor de cabres té gran mèrit o un poder molt gran?
*
DES DE 2013 HAN PASSAT DEU ANYS
Ningú ha fet res efectiu per solucionar tan injusta situació.
Trobant-me doncs en indefensió total, a casa meva no puc anar-hi ni de visita, perquè tinc un risc elevat, de fet la certesa de ser impunement assetjat i agredit... i no estic en condicions d'assumir riscos ni un tal grau d'estrès. Tampoc, com explicaré, de posar en risc altres persones que estan amenaçades: que de jo anar-hi pagarien les conseqüències. Per tant, amenaça de violència directa i vicària... provinent del Ton... i dels seus deixebles.
De facto tinc doncs prohibit posar-hi els peus.
Que a l'Europa del segle XXI, un artista sigui maltractat durant anys i finalment expulsat de casa seva i de l’obra (declarada Bé Cultural), i que no hi pugui tornar, perquè un malfactor no ho permet amenaçant-lo... que a més casa i obra siguin vandalitzades i les institucions i la Justícia no actuïn... L'execució d'un Bé cultural aturada durant deu anys...
Tot plegat, de no haver-hi proves ben clares, resultaria increïble.
*
LA POR PARALITZA
NINGÚ VOL COMPLICAR-SE LA VIDA
Però, els Consells comarcals, la Policia i el Jutge? Aquesta indiferència no la puc entendre. Havent-hi testimonis i tantes coses que l'assenyalen, com pot ser que un "matón" de poble continuï imposant la seva llei? Per poc que s'investigués sortiria la veritat... preguntar als testimonis que consten a la pestanya "Vandalismes", a la gent dels pobles... a ell mateix encarar-lo a les proves i gravacions...
Un tal seguit de indiferència, indefensió... afecta profundament.
El dany causat, a mi, al lloc i al projecte, és enorme. Però mentre la situació no es resolgui i força em quedi, sobretot en nom de prevenir danys a terceres persones, com explico més avall, el meu deure és insistir... i em conjuro a fer-ho mentre força em quedi i per tots els camins possibles. Amb tot això, m'ha tocat entrenar en practicar la resiliència.
Mai hauria pensat i em dol, haver de denunciar a un "germà". Inútilment ho vaig intentar tot per evitar-ho. Ell s'havia quedat, jo marxat i retornat. Podíem tornar a ser amics, jo ho demanava. Però mai va voler i va triar l'hostilitat. El que podia ser un gran actiu per la família, va esdevenir el contrari. L'odi és realment una emoció tòxica.
QUINA PENA PELS PARES, PER A TOTS I TAMBÉ PER ELL
Hauria estat més feliç compartint que dominant... i els nens quin exemple... i quina pràctica... Penós, però és el què hi ha. El que jo no puc fer, per imperatiu moral i en defensa dels meus ideals de Rocaviva i de la Humanitat... és quedar-me callat.
Els maltractats no ens en podem quedar de callats.
QUI SAP I CALLA, ES FA CÒMPLICE DELS MAL TRACTADORS
Alguns justificadament, per evitar represàlies.
Altres, m'agradaria comprendre el perquè.
TOLERAR LA BARBÀRIE I LA MALDAT LES ESTIMULEN
*
VIURE AMAGAT
Després d'haver-me'l trobat algunes vegades pel carrer a la Seu i que no es tallés de mostrar-se agressiu i d'insultar-me... (havent-me de refugiar dins d'un establiment) Vista la total impunitat de què gaudeix i com això augmenta la seva prepotència, la meva por es manté viva. Quan jo tenia cotxe quatre vegades va ser vandalitzat, una d'elles tant, que la policia municipal el va retirar del carrer, considerant-lo un perill públic. El cabrer solia dir: amb diners es compra tot, i en té molts. Sicaris hi han.
Per això surto poc, no comunico on visc i a la bústia no hi ha el meu nom.
L'ODI ÉS CEC I LA IMPUNITAT DONA CARTA BLANCA
EL DELINQÜENT TRIOMFADOR VA LLIURE I LA VÍCTIMA VIU AMAGADA
*
QUEDA PENDENT UN "JUDICI CIVIL"
Per el que entenc, és més aviat un tràmit administratiu.
Sol·licitat el 10-11-2014, i encara no executat. S’han de solucionar les irregularitats causades per un testament mal redactat, a causa de la pressió a què el pare, ja vell, estava sotmès de part del Ton, i a la poca traça d'un notari, també vell i que no estava en condicions per exercir la professió. Testament que no es pot aplicar, entre altres coses, perquè en si mateix contradiu determinades lleis sobre la propietat del sòl. Un nyap que tots els entesos han admès... però que continua sense resoldre's.
*
La meitat del costat Cerdanya, que com a Bé Cultural hauria de ser visitable, no ho és, perquè el Ton prohibeix l'entrada. Això atempta també contra la Llei del Patrimoni.
LLEI DEL PATRIMONI CULTURAL CATALÀ
Definició. "El Patrimoni cultural és un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i d'identitat d'una col·lectivitat nacional. Els béns que l'integren constitueixen una herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures".
"La protecció, la conservació, l'acreixement, la investigació i la difusió del coneixement del Patrimoni cultural, és una de les obligacions bàsiques que tenen els poders públics... que han de vetllar per la integritat del Patrimoni cultural tant públic com privat... i han d'estimular la participació de la societat".
Veure > Xarxa de blogs > Projecte Terraíndia.
*
EN UN PAÍS QUE SE SUPOSA CIVILITZAT
Els bàrbars no haurien de quedar indefinidament impunes i lliures.
Les persones malvades, potser no són culpables de ser com són, però la societat se'n hauria de protegir. No s'hauria de permetre que vagin lliurement assetjant, atacant, obstruint i destruint a les persones, a les seves coses i al bé cultural comú.
No és just ni saludable per a ningú, ni per elles mateixes,
que disposin de llibertat i en aquest cas explícitament de protecció, per continuar massacrant a una persona que vivia humilment, pacíficament, creativament, generant patrimoni cultural, de manera totalment altruista, sense immiscuir-se en la vida de ningú. I sense cap mena de subvenció ni ajuda dels Consells Comarcals.
Llevat de, cosa important i molt d'agrair, declarar Rocaviva Bé Cultural.
A posteriori alguns se'n deuen haver penedit. De fet, el Consell Comarcal de la Cerdanya, a instàncies de l'advocat del maltractador, va voler revocar-ho, cosa que, lògicament i assenyadament, no va ser acceptada pel Departament de Cultura de la Generalitat. La gestió dels Bens culturals, és competència i responsabilitat dels Consells Comarcals. Si ho fos del Departament de Cultura segurament tot hauria anat millor.
*
NO ÉS COMPRENSIBLE NI CONVENIENT PERMETRE
que un malfactor vandalitzés i aturés, de manera irreversible, l’execució d’un Bé Cultural,
PATRIMONI DE TOTS
NI QUE CONTINUI ENCARA IMPEDINT L'ACCÉS A UNA MEITAT D'ELL
i condicionant a les persones que se n'ocupen i dinamitzen.
***
SOC RESPONSABLE
DE LES PERSONES QUE ARA VIUEN A ROCAVIVA
Sí, des de l’estiu de 2017, Rocaviva torna a estar habitada.
Seria massa complicat explicar com va aparèixer una dona valenta, l'Ester i ses dues filles, Laila i Aruka, i com van aconseguir fer-se respectar. Vist el que s'hi donava, sembla impossible. De moment la destrucció d'obra s'ha aturat. Viuen a la meva casa i porten endavant Rocaviva, oferint-la a les persones, com a lloc i abanderant les arreu citades filosofies humanistes. Això sí, estan obligades a acceptar certes condicions imposades pel(s) maltractador(s). Entre elles, com queda dit, que jo no hi puc anar, altrament hi haurien represàlies. El 2022 s'hi va afegir una quarta dona: Otília.
La porta destruïda i l’abandonament general van produir estralls a la casa, que elles a càrrec seu han anat reparant: netejar la brutícia i la destrossa que havien deixat els ratolins i alguns humans... posar una porta, recuperar les conduccions d'aigua, electricitat, hort, accés, manteniment... Ni un sol dia he pogut anar-hi per ajudar.
L'amenaça continua vigent i també de part dels deixebles del Ton.
SENTO QUE TINC EL DEURE DE VETLLAR PER ELLES
No voldria que la injustícia, la brutalitat i la por de represàlies, continuessin impunement la seva nefasta acció a Rocaviva. Que imposicions, amenaces o actes vandàlics les poguessin mantenir atemorides, callades i controlades, com a mi em va passar durant vint-i-set anys... i en gran part fins ara, ja que em continua condicionant.
LA SEVA SEGURETAT EM PREOCUPA I MOTIVA EN BONA PART AQUEST ESCRIT
*
PER A MI JA ÉS TARD, CAP AUTORITAT EM PODRÀ TORNAR LA SALUT
Ni els anys de vida perduda... tallada, frustrada quan estava en plena eclosió creativa i en un moment fundacional del projecte. El procés ha estat molt bèstia i les conseqüències són de per vida. Sobrevisc traumatitzat, malalt... abandonat pels poders públics que res han fet per defensar-me. Em manté viu i actiu el meu esperit de resiliència.
Senyors: rectifiquin per favor, millor tard que mai.
En mi el mal ja està fet. Però són a temps d’evitar que el desastre continui.
és molt greu que tot quedés aturat, camins per obrir i moltes roques just esbossades.
A TOTS NIVELLS EL DANY OCASIONAT ÉS IMMENS
Per mi i per totes les generacions presents i futures que, a causa del pastor de cabres,
han quedat privades d'una obra que es va quedar absurdament a mig fer.
INSISTEIXO, APLIQUIN LA LLEI DEL PATRIMONI CULTURAL DE CATALUNYA
*
ÉS NECESSARI QUE LES AUTORITATS ES FACIN CONSCIENTS
Que tenen al territori una cosa única, anomenada Rocaviva, que és un patrimoni espiritual, cultural i turístic per la comarca i pel país. Com a tal i en aplicació de la citada Llei del Patrimoni, hauria de ser defensat i promocionat. Cuidades i protegides les persones que el cuiden i mantenen el lloc en funcionament, perquè amb el seu treball i dedicació, dinamitzen i acreixen el patrimoni públic, complint així una funció social important: posar un Bé cultural al servei de les persones, tal com indica la Llei del Patrimoni, i promocionant en ell Valors humans.
***
DE LES AUTORITATS COMARCALS DEPÈN EL FUTUR DEL TERRITORI
De si es responsabilitzen i ajuden o ens continuen ignorant.
LES SEVES DECISIONS QUEDARAN PER A LA HISTÒRIA
*
i si trobés algú que manegués les eines per mi, potser encara fora a temps de restaurar o d'acabar alguna cosa. Estic malalt i vaig cap als setanta-tres anys, tot això m'ha robat molta vida, gaire més segurament no duraré. Tanmateix, si pogués sentir-me segur a Rocaviva, amb el bon temps i ajuda potser intentaria continuar l'obra.
Veure Xarxa de blogs> Projecte Terraíndia.
***
ROCAVIVA-TERRAÍNDIA
És un lloc singular i sòlid.
Fet de roca, paisatge, bits, píxels, humanisme, ecosofia i pacifisme.
ÉS UN POTENT ACTIU PER A LES COMARQUES
Una iniciativa innovadora i amb molt futur.
Fins ara incompresa i descuidada.
A LA QUE VA SENT HORA DE RECONÈIXER, PROTEGIR I AJUDAR
***
EN AQUEST RELAT HI FALTEN PECES
Encara hi ha moviments de fons que poden canviar moltes coses. Molta documentació queda de moment amagada. Preferiria mai haver-la de mostrar... perquè voldria que aquest país fos un model d'eficàcia i de respecte pels drets humans. Malauradament no és el cas. Però no perdo l'esperança, que la justícia, el seny i el coratge prevalguin.
DE MOMENT DONCS, AQUEST RELAT S'ACABA AQUÍ
Però certament, per bé o per mal continuarà.
***
MENTRESTANT LA VIDA CONTINUA
TOT PLEGAT HA DONAT NEIXEMENT A TERRAÍNDIA VIRTUAL
PRIVAT DE CONTINUAR EIXAMPLANT EL LABERINT DE ROCAVIVA
I DE TREBALLAR ROQUES SOBRE EL TERRITORI
Vaig començar un laberint a Internet.
TERRAÍNDIA PER LA PAU
VEURE
PESTANYA > XARXA DE BLOGS
.png)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada